El pitjor equip de la dècada del Bàsquet Manresa

Amb l’arribada d’aquest nou any, inaugurem una nova secció. Un espai humorístic,  irreverent i sarcàstic. Una bogeria digna del seu autor.

 




 @alegrebridges | 01/01/2020  14:31

És importantíssim que, abans de començar a llegir aquesta obra mestra de la literatura contemporània, tingueu present que no m’importa si sou dels que creieu que la dècada acaba ara o ho fa l’any vinent. Si voleu discutir sobre aquest tema, si creieu que la vostra opinió al respecte és important, sapigueu que esteu morts per dins. He decidit fer-ho ara perquè sí, perquè les vacances de nadal s’acaben fent llargues i tantes hores amb la família afecten l’estabilitat emocional de qualsevol.

Així que endavant. Com si d’un director esportiu addicte a la cocaïna es tractés, he creat el pitjor equip de la dècada del Bàsquet Manresa. Ha sigut difícil fer la selecció, que no som el millor equip del món perquè sí. Però ho he aconseguit: 12 jugadors il·lustres, dividits en 3 directors de joc, 4 exteriors i 5 interiors. El somni d’un president que volgués veure el seu equip a la LEB a qualsevol preu (hola, Vives).

 

BASES
Álex Hernández. El més semblant a una malaltia crònica que hem tingut a Manresa. Si el Bàsquet Manresa fos un ésser viu, Hernández seria un càncer terminal. El geni que li va firmar el contracte, de sis temporades i amb increment salarial cada any, hauria d’estar complint condemna a Lledoners. A Hernández li reconec el mèrit de no progressar i de rendir de la mateixa manera sent suplent que titular. Ah, i que no és de les pitjors coses que han sortit de Múrcia.

Joan Creus. Fill de la llegenda més gran del nostre club, va fer bona aquella dita empresarial de què el pare aixeca l’imperi i el fill l’enfonsa. Alguns diran que no és culpa seva ser fill de qui és, i tenen raó. Però sí que ho és tenir menys qualitat que el base suplent del pitjor equip de Copa Catalunya. A favor seu, dir que hi ficava ganes i lluitava cada pilota, que és l’equivalent a quan la noia que t’agrada et diu que ets molt simpàtic.

Giuseppe Poeta. Prevaricador nat, és un dels grans estafadors que han passat pel club. Com si acabés de sortir de la universitat (la de la vida en el seu cas), es va agafar un any sabàtic a Manresa. Tenia les mateixes ganes de jugar que Rufián d’aconseguir la independència, i es va dedicar a descansar gràcies a les continues lesiones que patia tot i el seu escàs moviment físic dins de la pista. Si el dia d’avui li pregunteu on és Manresa, encara no us ho sabria dir.

ALERS
Ruslan Otverchenko. Ja en van parlar a L’Antiesportiva, el millor programa radiofònic de la dècada, així que no ens estendrem amb ell. Amb el físic ideal per sortir a la sèrie Chernobyl i la qualitat que se li pressuposa a un mongol, que arribes a jugar a l’ACB continua sent un dels grans enigmes per resoldre d’aquesta dècada. Admiració eterna per aquest heroi que va aconseguir cobrar un sou (de mileurista) per fer una feina per la qual no estava capacitat.

Romaric Belemene. Si sou dels que quan veieu jugar a Sakho dieu allò de “quin físic més desaprofitat”, hauríeu de recuperar els partits del seu compatriota la temporada 2016-17. Més de 200 cm i 100 quilos de pur múscul, que movia amb rapidesa i agilitat. Excepte quan tenia una pilota entre les mans: aquí es desfermava el caos i la pista es convertia en un infern visual pels aficionats, un atemptat a les bases de la coordinació i una falta de respecte a un esport amb més de 100 anys d’història. Cada minut de Belemene a pista era una pixarada a la tomba de James Naismith.

Petar Aranitovic. No era tan dolent, diran alguns. Són els mateixos que quan et trenques una cama et diuen que tranquil, “podria haver estat pitjor”. Persones tòxiques. Aranitovic era serbi i, com a tal, venia amb fama de tirador. I fins aquí va complir, el problema és que a banda de tirar, alguns esperàvem que també fiqués. El molt impresentable va acabar amb un 64% en tirs lliures tot i tenir un cognom acabat en -ic.

Haukur Palsson. Una de les grans promeses d’aquesta dècada, de qui durant dues temporades vam esperar que fes un pas endavant. Tampoc eren grans aspiracions, ens conformàvem amb que es convertís en un jugador digne de vestir la nostra samarreta (llistó baix, ho sé). I res. Un altre de l’Escola Internacional de Jugadors amb Gran Físic i Talent Limitat (EIJGFTL, “Talent” en islandès*). Diuen que va ser ell qui va inspirar la performance dels vikings que fa la Grada d’Animació. Una taca més en el seu historial.

PIVOTS
AJ Ogilvy. Un total de 6 partits va disputar el qui havia de ser l’estrella de La Bruixa d’Or la temporada 2104-15. Membre de la família fundadora d’Ogilvy&Mather, una de les agències de publicitat més importants del món, va enganyar al club en fer-li creure que podia jugar a bàsquet a un bon nivell, quan es tractava d’un senyor de 97 anys amagat en el cos d’un jugador de 26. Corre la llegenda que un dia va aconseguir aixecar, de forma simultània, els dos peus de terra. Som molts els que no ens ho creiem.

Maksym Sandul. O ‘Gandul’ pels que ens agrada fer jocs de paraula lamentables i sense cap mena de gràcia. La seva vida va fer un tomb quan va decidir intentar dedicar-se al bàsquet professional, posant fi al que sense cap mena de dubte hauria sigut una carrera d’èxit en el camp de la seguretat privada. Físic de senyor de la guerra dirigit pel cervell d’un segurata, va deixar marques (físiques i psicològiques) en tots els pivots de l’ACB. Un dels nostres.

Ricky Sánchez. A la RAE, al costat de la definició de frau, hauria d’aparèixer la seva cara. Cara dura com poques. Deien que no s’acostumava als horaris d’aquí, un eufemisme per dir que era impossible moure’l del sofà. Incapaç de rendir si no havia dormit les seves 16 horetes, va demostrar que pots fer més de 2.10 m i tenir un canell privilegiat, i alhora ser perjudicial pel teu equip. Amb una expressió cannàbica permanent a la cara, va fer mal dins i fora la pista. Ya tu sabe mi amor**.

Pep Ortega. La versió low cost de Nacho Martín. Amant del rap i l’streetball, és de les poques persones blanques que donaria tot el que té per poder ser negre. Un dels millors jugadors de la dècada a la LEB, a Manresa es va demostrar que l’ACB li venia molt gran. I ja ha de ser dur descobrir-ho en aquella La Bruixa d’Or. És d’aquells jugadors que quan els veies a l’escalfament semblaven l’estrella de l’equip, fent bona la dita de què les aparences enganyen.

Marko Lukovic. El serbi ens va servir per veure que fins i tot una deïtat com Peñarroya té les seves limitacions. Motivador nat, el bo d’en Joan va ser incapaç de treure rendiment a Lukovic, el més semblant que es pot veure a un cadàver en vida. Dels pocs que pot fer servir la frase “si em punxes no em treus sang” de forma literal. Veure’l moure’s per la pista, amb l’expressió facial d’un nen de 6 anys que ha vist com mutilaven als seus pares, feia patir. Des d’aquí li desitgem el millor i que trobi aviat el seu lloc a la vida. De tot se’n surt, Marko.

*És broma.
**STOP RACISME.

 

XIULET FINAL NO ES FA RESPONSABLE DE LES OPINIONS DELS SEUS COL·LABORADORS




Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies