Estel Puiggròs, de Manresa al Mundial U17

 

LA MANRESANA, ACTUALMENT AL CLUB SEGLE XXI, ESTÀ SELECCIONADA PEL MUNDIAL SUB17 DE BIELORÚSSIA

 




Redacció | 25/6/2018  9:38

La jugadora de bàsquet, Estel Puiggròs, que va fer els seus primers passos amb el Bàsquet Joviat i que, actualment, milita a les files del Segle XXI, ha estat seleccionada per España per formar part de la Sub17 al Mundial que es disputarà a finals de Juliol a Bielorrússia.

Ara que està passant uns dies amb la família, abans de concentrar-se amb la selecció, en ha concedit una entrevista on ens ha explicat com és la seva vida i com veu el seu futur.

Segon any al Segle XXI, com estàs vivint tota aquesta experiència? 

“A veure, el primer any t’intentes adaptar a tot; tens gent que t’ajuda però has d’entrar-hi, estar pendent de tu mateixa més que no pas de l’equip. Ara, aquest segon any, que ja ho coneixes, et fas molt més amb les companyes d’equip, tens millors relacions i tot és molt més fàcil. Ara és quan comences a tenir més responsabilitat i, depenent de si continues sent la petita de l’equip, tot és igual de difícil però tens un punt més de confiança i es fa més senzill.” 

Aquest any has debutat amb l’equip sènior. Quines diferències hi has trobat? Què aportaves tu a aquest equip?

“Jugar al sènior és molt diferent. Més que res perquè jugues contra gent molt més gran i amb molta més experiència. Es noten molt les diferències entre elles i tu. És semblant a quan jugava a Júnior preferent, que de fet també eren més grans que jo, però augmentat, ja que a més del nivell s’hi afegeix l’experiència i el talent. Tot i així, això t’ajuda molt al que deia abans, a agafar confiança en tu mateixa i seguir endavant, perquè tu et poses davant d’un rival i penses que no hi tens res a fer però, amb l’ajuda de l’equip i cadascú fent el que sap fer, tens un punt més de força i avances més. Jo, encara que he començat a jugar a partir de gener per una lesió, depèn del partit intento aportar calma i depèn de com va, aporto l’energia que l’equip necessita.” 

Com és el teu dia a dia?  

“Aquest any ens llevàvem molt d’hora, a tres quarts de set ja estàvem entrenant, segons el dia sense esmorzar. Eren dues hores de gimnàs, tres cops per setmana, i dos dies a pista. Després esmorzàvem i, a tres quarts de deu començaven les classes fins a dos quarts de tres. Dinar, descansar i, a la tarda, dues hores més d’entrenament. A continuació, deures, sopar, estudiar si calia i a dormir. Aquest ritme és diari, de dilluns a divendres. Els dissabtes, si toca viatjar, ja ens quedem a dormir per poder agafar l’avió. Si juguem a casa, vinc a Manresa i el dissabte baixo a jugar. Estem en una residència on s’hi fan molts esports i, tota una planta, només és de bàsquet.”  

Què és el que més trobes a faltar de Manresa i del Bàsquet Joviat? 

“Més que res les relacions que es fan. És veritat que allà som tots una família, perquè convivim 24 hores, però aquí són les meves amigues de tota la vida, hem jugat sempre juntes i és amistat d’aquella que saps que no et fallarà mai. També sé que, si o si, sempre podré tornar a la Joviat. A la meva família quasi no la veig i és molt dur, però bé, estic amb ells els caps de setmana i és una mica més fàcil.” 

 

 

L’any passat et vas perdre l’Europeu Sub16 per una lesió a l’últim moment. Com vas gestionar aquesta situació?  

“Malament. Sobretot perquè portava tot l’any treballant, et criden per la selecció espanyola, t’emociones, estàs un mes allà concentrada i, la setmana abans et lesiones. Va ser una mala passada. Era el meu primer campionat internacional, ja que havia anat al Torneig de l’amistat però allà només jugàvem contra França, Itàlia… era un torneig, però no era com un Europeu. A més, quan em vaig recuperar del braç, em vaig trencar el quàdriceps i fins al gener no vaig poder jugar. Vaig estar sis mesos sense fer res i tot semblava negatiu. Al final, els sis mesos van passar ràpid i a primers d’any ja estava jugant de nou sense que me n’adonés. He après a parar, perquè jo intentava jugar i em tornava trencar, fins que vaig dir prou i vaig descansar fins a estar recuperada del tot. Em vaig dir que no tornaria a pista fins que no estigués del tot bé.”  

Aquest any, tornes a estar seleccionada, aquest cop amb el Sub17, per disputar el Mundial que es celebrarà a Bielorússia. Com et sents? Quines sensacions tens?  

“Ara mateix, que estic a punt de marxar, estic ansiosa. Sé que encara queda molt pel mundial i que estarem un mes sencer entrenant dia si i dia també, i encara segueixo tenint la mateixa por a lesionar-me de nou, però penso disfrutar-ho al màxim. Per a mi, això és una oportunitat única. També serà com treure’m l’espineta del que va passar l’estiu passat.”  

Com veus el futur del bàsquet femení?  

“Jo crec que acabarà millorant i que tindrà més repercussió. Tot i que ho veurà més gent, no arribarà mai a l’alçada del masculí. M’agradaria que hi arribés, però no crec que passi. És veritat que la gent comença a conèixer els noms de les jugadores de la selecció però, per desgràcia, pels medis de comunicació i per la televisió, sempre és més important una final masculina de qualsevol esport. No sents parlar d’una final femenina, no se’n fa prou esment com perquè la gent que no ho segueix se n’assebenti. El fet que, aquest any, el mundial femení es jugui a Tenerife, segurament hi ajudarà.” 

Què diríes a les nenes perquè s’animessin a provar el bàsquet? 

“Jo, quan vaig començar a jugar, a part del bàsquet perquè ja hi jugava el meu germà, vaig provar molts esports. Al principi pot semblar que no és massa cosa però, si segueixes, t’adonaràs que et pot omplir molt. Qualsevol nena que comenci, sigui a l’edat que sigui, s’ho passarà molt bé. Fas amics, que és el més important, fas família, i és molt maco.”  

Ja per acabar, com veus el teu futur? Què esperes fer?  

“A veure, tinc intenció de jugar a bàsquet professionalment però mai saps què passarà. Pel tema de la universitat, fa un any que deia que no volia marxar per res del món, però ara si que m’estic plantejant anar a Estats Units. És una oportunitat única: o marxo quan toca o no podré fer-ho mai i crec que no me la puc deixar perdre. Penso que ho aniré a provar i estudiaria INEF. És un any que no em farà mal en cap sentit i, un cop allà, o m’encantarà i m’hi quedaré els tres anys o tornaré amb l’experiència viscuda. Encara no és una decisió segura però si que em crida bastant l’atenció.” 

 




Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies